Un altre repte que he pogut fer realitat amb molt bones sensacions i molta il·lusió. Ha sigut inesperat ja que per mi una marató ho veia molt llunyà amb molta distancia per davant i amb poc temps per preparar-me.
Tot va començar un dia entrant al gimnàs, l'Alicia, em va comentar si volia un dorsal per la marató, ja que un amic seu s'havia lesionat i no la podria córrer. La meva resposta va ser molt clara, no!!!
De seguida que em vaig trobar en Jordi Adell, un compi de l'equip a qui li vaig explicar el que m'havia passat. Em va dir que no fos tonto i que l’agafés, que ell també la correria i així ens podríem entrenar junts. I així va ser, i em vaig deixar liar. Vam començar a entrenar i tot anava sobre rodes fins que malauradament en Jordi en ple entrenament pel Montseny sent una molèstia al genoll. Tot i que en un principi ens pensem que no seria res, al final no va poder fer-la.
Arriba el gran dia, tot preparat, nervis a flor de pell, i inesperadament una companya dels runners, l'Helena Grau (que li havia tocat el dorsal a un sorteig) decideix córrer la marató, tot i que no tenia molt clar la distancia que faria ja que no es veia preparada.
Quedem a las 6:15 h del matí a l'estació de Cabrera de Mar per agafar el tren la Helen, la Mar i jo arribem sobre las 7:00h a Plaça Catalunya, parem a fer un cafetonet, ens fem les fotos de rigor i cap al passeig Maria Cristina a buscar els calaixos.
Veure a la Mar tant emocionada per mi, per el meu primer marató encara em va donar mes força per pensar que el repte havia de ser superat.
Anant a un ritme 5km/h anava molt còmode, vaig arribar a la Meridiana còmodament al km 20 i baixant em trobo amb la Helen donar-me ànims. Tothom m’havia parlat del km 30 com el mur del marató, però jo no vaig tenir aquesta sensació, sinó al contrari , pensava que només em quedaven 12 km per l'arribada. Quina sensació tenia quan passava per la part del Fòrum, Port Olímpic, torres Mapfre,... allà va ser on vaig veure que la gent començava a parar-se però també eren en aquells últims avituallaments és on et donaven molts ànims i això em va fer pujar l’adrenalina.
Arribo a Arc de Triomf, pujo per la ronda San Pere amb tres punts molt seguits d’animació per donar forces, baixo per via Laietana i cap a Colón, i només em quedava Paral·lel cap amunt i ja arribava. Van ser els pitjors 2 km de tot la marató. Evidentment les cames començaven a estar molt cansades i els quàdriceps no em responien igual.
L’arribada va ser igual que la sortida, espectacular! amb els companys del equip esperant-me i la Mar emocionadíssima de veurem que havia assolit la meva fita. Vaig continuar recte fins a final de Maria Cristina i una noia molt simpàtica em va dir: Felicitats Campió! i em va penjar la medalla de finisher. No sabeu el que em vaig arribar a emocionar!!!. Son tantes les emocions i sentiments viscuts tant ràpid... és impressionant!!!!!
Després de tot això quedava per arribar la Helen que ens anava informant a traves del WatsApp fins que arriba el moment de la seva arribada, també molt emocionada.
Sens dubte recomano viure aquesta experiència encara que sigui una sola vegada a la vida, això sí, ben preparats!!
Us deixo unes imatges :
